Olga i Jamm ens expliquen la seua experiència com a part del col·lectiu LGTB+ en Colòmbia, on varen néixer.
Olga
Hola, sóc Olga, sóc cantant colombiana i vinc d’una família catòlica molt extensa, masclista i homofòbica, amb familiars propers que decidiren viure una vida “suposadament” heterosexual, per evitar el rebuig social.
En Colombia a causa del conflicte, els drets més bàsics de les dones i del col·lectiu LGTB+ s’han vulnerato flagrantment i la homosexualitat s’ha considerat un pecat, o una malaltia, “curable” per gran part de la societat, fins a l’actualitat.
En el món de la música al qual em dedique, la homosexualitat ha sigut tabú, especialment per a les dones. En visibilizar-se com lesbiana es perd valor com a “trofeu” pels consumidors de música en viu per a una societat masclista, raó per la qual veus com es tanquen les portes i oportunitats laborales una rere altra.
En més d’una ocasió, vaig rebre insults i amenaces, perquè la meua parella m’arreplegara en acabar una presentació musical. Només les persones amb determinat grau de poder o privilegi poden usar-lo per a viure la seua vida plenament, per no haver d’amagar-se i ser acceptades socialment, como va passar amb l’elecció de la primera dona lesbiana com a alcaldessa de Bogotá. Açò deu considerar-se una gran victòria en la carrera de les dones LTB, per a aconseguir espais públics de poder i visibilitat en la societat latinoamericana.
En canvi en España no necessite amagar-me, puc ser jo mateixa, no portar una doble vida, sentir-me amb els mateixos drets que qualsevol altra dona, sense haver d’agradar determinats cercles socials; ací sóc jo, sense hipocresia ni falsa moral, i encara que no és fàcil i ens queda molt per aconseguir, s’albira un futur millor per a totes. i –preferisc imaginar a recordar– com diu la protagonista de Ana con A, només vull poder ser feliç en una societat d’igualtat, és molt difícil tornar a començar!!, però no em pare en la recerca de la meua felicitat.
Jamm
El meu nom és Jamm, sóc de Colombia i sóc un home trans.
En Colombia la informació sobre diversitat sexual és molt limitada i durant anys uno no savia ni com sentir-se. Després de diverses aproximacions a les convencions socials, arribar a Espanya, rebre assessorament i poder reafirmar la meua identitat de gènere suposà quasi un renaixement. Haver pogut comptar amb aquesta informació en Colombia fa anys, m’hauria estalviat insults, vexacions i agressions de tot tipus.
L’acollida en Espanya tampoc va ser fàcil, i malgrat passar per situació de carrer per un període curt, actualment, encara que resta molt per fer, sent que per fi la meua identitat de gènere no és el major dels meus problemes.
