En el Dia Internacional contra la LGTBI-fòbia en l’Esport hem tingut el plaer de presentar la taula redona “Placant la LGTBI-fòbia a l’esport” a Sasha Cruz, Mikel Ayensa, Ana María Aigneren i Ignacio Lara que ens parlen de la seua trajectòria en el món de l’esport, els problemes i les possibles solucions després de la benvinguda de Javier Gil Quintana, president de la Federació de Rugbi de la Comunitat Valenciana.
És d’agrair l’existència d’aquesta taula organitzada pel Club Esportiu LGTB+ Samarucs València, la Federació Rugbi de la Comunitat Valenciana i el Club Esportiu LGTBI+ Dracs València, començava Cris Salvans, tècnica de programes de sensibilització de Lambda, per la seua finalitat de «promocionar una cultura d’igualtat, respecte, seguretat i convivència en l’esport que, necessàriament, passa per la inclusió de totes les realitats existents en el col·lectiu LGTBI+».
Sasha Cruz Mora
Aquesta jugadora del Rugbi Túria i àrbitra de la federació autonòmica, valenciana amb arrels andaluses, ha sigut sempre molt activa: ha practicat karate (és cinturó negre), ball urbà i natació tota la seua vida. Té 21 anys, és una xica trans demisexual i es defineix com a lesbiana no binària. Sasha va relatar la seua experiència personal i la naturalitat amb la qual el món del rugbi, així com la federació, l’han acollida sense oblidar els problemes que les infàncies i adolescències trans es troben també en l’esport: «Jo he viscut una d’eixes infàncies».
Va començar la seua transició mèdica (una teràpia de reemplaçament hormonal) alhora que el rugbi, així que sempre l’ha practicat en equips femenins —primer en Estudiants i ara al Túria,— on juga la seua tercera temporada. Va començar en este esport amb molta passió i des de l’any passat també exerceix com a àrbitra en les categories fins a S14. El rugbi s’ha convertit en la seua vida i és al qual més temps li dedica. «Hem de parlar més d’integració: que totes les persones diverses siguen una més en els nostres espais, més que d’inclusió, que posa les persones diverses dins d’una bombolla».
Miquel Ayensa
Una de les persones fundadores del Club Esportiu LGTBI+ DRACS València i està actualment en la seua presidència. Ha dit en més d’una ocasió: «El que no es veu no existeix. El que no existeix no té drets», per això és fonamental sentir parlar d’infàncies trans. Exdirectiva en l’Àrea de l’Observatori per la Diversitat en l’Esport, Projectes i Tresoreria de l’Agrupació Esportiva Ibèrica LGTBI, i nadadora màster. En Samarucs va ser director de l’edició 2018 del torneig Jocs Taronja, capità de l’equip de natació, membre del grup d’activisme en diferents etapes.
Ahir va posar damunt de la taula els molts problemes i obstacles que encara existeixen perquè la situació del col·lectiu LGTBI+ es normalitze en l’esport. Per exemple, continua havent-hi un reglament en la federació nacional que no considera totes les dones amb els mateixos drets: se demanen més requisits a les dones trans que a la resta. El rugbi és un exemple sempre que es parla de cossos diversos, i «us anime a federació i clubs que en la pròxima assemblea plantegeu el canvi a favor de la diversitat en els vostres espais, i que quan estes persones se sumen, les doneu suport» perquè és impossible sentir-se cuidades «quan està el marieta com a càntic, quan hi ha insults constants, quan si parle de la meua parella o li faig una besada al meu xic hi ha insults des de la graderia».
En cas d’agressions, es pot comptar amb el servici Orienta, de la Generalitat Valenciana –que gestionem des de Lambda– en el qual des de les àrees de jurídic, suport psicològic o familiar… s’acompanyarà a totes les persones que ho necessiten.
Ana María Aigneren
L’exjugadora de la selecció femenina de rugbi d’Espanya i cofundadora del club Túria defén l’educació i la formació com el millor camí perquè el col·lectiu LGTBI+ es puga integrar en el món de l’esport amb naturalitat. Colombiana i lesbiana, va arribar a Espanya amb 23 anys buscant l’experiència de jugar millor rugbi… I es va quedar perquè va trobar també «un lloc en el qual poder desenvolupar la meua sexualitat lliurement». Ha sigut capitana de la selecció Nacional de rugbi femení durant 3 temporades; va jugar 35 partits oficials amb Las Leonas, entre ells 2 mundials i 5 europeus.
És fisioterapeuta encara que exerceix de monitora de fitnes, entrenadora de rugbi i directora esportiva: «Que hi haja una dona entrenadora genera un vincle de confiança que afavoreix la inclusió, sobretot per a les famílies, que se senten més segures. Les xiques cridem a les xiques». A més, des del Túria col·laborem amb espais que volen caminar cap a la igualtat. «El rugbi mixt educa especialment als xics, que quan arriben a l’adolescència després d’haver jugat amb xiques, arriben d’una altra manera i amb una altra obertura cap a la diversitat».
I se li va ocórrer sobre la marxa una proposta que va llançar a la federació: «Que els cursos de la federació de monitoratge i entrenament tinguen un mòdul sobre diversitat per a començar a tallar des de qui educa a les persones més joves estes situacions discriminatòries. Estic 100% amb l’educació i la prevenció».
Ignacio Lara
Aquest argentí, valencià d’adopció, va jugar al rugbi en infantils i juvenils en Los Tilos (a l’Argentina), després va passar a l’esport LGTBI+ en el futbol a Itàlia i després com a entrenador de Ciervos Pampas a l’Argentina, el primer equip de rugbi LGTBI+ d’Amèrica Llatina. A València forma part de la plantilla de S10 del CAU, on juguen lis seuis fillis. Des de fa poc, és també vocal de’activisme de Samarucs.
Va centrar el seu missatge en com la por encara està molt present diàriament entre les persones que practiquen esport LGTBI+ com demostren les últimes dades de l’ADI: «Dos de cada tres persones que fan esport han patit discriminació, la majoria d’elles en la seua adolescència. El 95% dels casos mai va ser denunciat perquè tendim a normalitzar aquestes agressions. Per això dic que som cossos poregosos: sentim sempre quatre o cinc segons de por abans d’entrar a un lloc nou. Hem normalitzat eixe moment o eixa possible reacció negativa. I ací són claus les persones referents».
Recorda en eixe moment un jugador argentí, «un pumita, que va abandonar als 20 anys perquè ja no podia suportar més ocultar la seua homosexualitat, tanta era l’energia que havia d’usar perquè cap gest li poguera delatar». Anys més tard ho va explicar i «va ser un impuls per a molts xics i xiques que van expressar, llavors, la seua orientació i també van exigir als centres saber què pensaven fer per a crear espais de seguretat».
El públic assistent va omplir el saló de la seu de la Federació de Rugbi de la Comunitat Valenciana –«és reconfortant veure un saló així de ple, esperançador», destacà Nacho Lara– i també van participar amb preguntes i reflexions sobre com continuar avançant perquè la situació del col·lectiu LGTBI+ en l’esport millore. El grup de Drets humans de Lambda també estava present entre el públic i mostrà molt d’interés en la xerrada, animant-se fins i tot a fer alguna pregunta. Com es veu a la taula, l’esport també és una ferramenta de socialització i integració per a les persones nouvingudes.
