Tot el món té diferents tipus de por, en el meu cas sempre ha sigut ser rebutjat per la persona més important en la meua vida… el meu fill. Sóc de El Salvador, un país latino-americà masclista que amb totes les burles, discriminacions i violència que sofrim ens obliga a mantindre’ns amagats en el closet.
Romans en espais asfixiants per supervivència i on la teua orientació sexual no només t’afecta a tu, sinó que afecta la teua família i encara més si tens fills. Porte ja una relació de més de 14 anys amb la meua parella, una relació què aprengué a créixer i sobreviure amagada de la societat, aconseguí construir una bombolla de seguretat entre 4 parets, que és el màxim que pots aspirar en una societat tan castrant.
En El Salvador, obrir-te davant del teu fill i que aquest accepte la teua vida i que la teua parella siga un home estava molt lluny de veure’s concretat; es per açò que vaig patir durant 17 anys eixa por a pedre’l si s’assabentava de la meua orientació sexual i aquesta por es reiterava dia a dia al veure’l.
Fugírem del nostre país cap a Espanya per motius de supervivència. Deixar el molt o poc que havíem construit e intentar portar-lo en unes quantes maletes no va ser fàcil i més en veure quasi esfumat el somni d’un dia ser una familia. A l’any d’arribar a Espanya se’ns presentà l’oportunitat de poder tindre amb nosaltres el meu fill… però… Ell no sap que som una parella d’homes…
Haver-me de mostrar davant d’ell amb el meu vertader jo i enfrontar-me a eixa por que havia tingut durant 17 anys… ja et pots imaginar! Amb ajuda de psicòlegs, vaig adonar-me’n que en Espanya el meu fill ja no estava en perill com si haguera passat en El Salvador i això em va fer tindre el valor necessari per a confessar-li-ho i, per a la meua sorpresa, ho va assimilar amb naturalitat.
La seua maduresa em sobrepassà i em va plenar d’orgull confirmar la qualitat d’ésser humà que haviem educat junt a la meua família, la qual des de sempre m’ha acceptat com soc. Va aconseguir vindre a Espanya a viure amb nosaltres ja com una família homoparental i li vaig escoltar dir de la seua pròpia boca que es sent còmode amb els dos i que des de sempre em va veure amb “el meu millor amic”. Diu que li ajudà a entendre molt de mi, i també que li hauria causat molta tristessa si jo no estiguera amb qui ell me va veure sempre, la qual cosa a la meua parella i a mi ens va plenar de felicitat.
Veure convertida una por que em va turmentar per tant de temps en un succés ple de tanta alegrïa és en veritat un somni fet realitat, un fet que ens plena d’orgull presentar-los, ja que amb la meua parella i fill hem tractat de compartir la nostra experiència.
Així com nosaltres existeixen persones en la nostra situació que sofreixen i vull dir-les que no retarden eixe moment de parlar-lo, que l’esforç de totes eixes persones activistes de la nostra comunitat LGTB+ es veu reflectit en aquestes noves generacions, en el seu nivell d’humanitat i conciència d’inclusió i igualtat. Cal continuar treballant per construir un món més segur per a nosaltres, els nostres fills, familiars i les noves generacions LGTB+, que falta molt encara! Clar que sí, falten legislacions entre moltes altres coses que regularitzen la no discriminació i la igualtat de drets, però ja veiem els primers fruits.