El camí cap a la igualtat real de les persones LGTB+ ha estat, fins ara, ple d’entrebancs i foscor, però també hem aconseguit drets a través de la nostra lluita i reivindicació. Un d’aquests avanços ha estat el matrimoni igualitari. El mes de juliol de 2020 commemorem 15 anys des de l’entrada en vigor de l’aprovació del matrimoni igualitari a l’Estat espanyol. 

Parlem de xifres…

Des del 3 de juliol de 2005 fins al 31 de desembre de 2018, segons les xifres que ofereix l’Institut Nacional d’Estadística (INE), al País Valencià, s’han casat 6.055 parelles constituïdes per persones del mateix gènere, 3.437 parelles de dones i 2.618 d’homes. A l’àmbit espanyol, aquesta xifra global és de 49.150 parelles del mateix gènere, 20.976 constituïdes per dones, i 28.174 constituïdes per homes.

Des de l’aprovació del matrimoni igualitari, la xifra de matrimonis s’ha mantés relativament constant. L’increment va ser molt notable entre el 2005 i el 2006, després s’ha mantingut estable amb una xicoteta caiguda durant els primers anys de la crisi econòmica del 2008 i després la tendència ha sigut a l’alça des de 2013.

matrimoni igualitari

Si veiem les xifres desagregades per gèneres (amb la limitació de la perspectiva binarista de les dades estatals) veiem que els primers anys de l’aprovació del matrimoni igualitari hi havia més casaments de parelles constituïdes per homes que de parelles constituïdes per dones. Tanmateix, els nombres comencen a anar més aparellats des de 2010.

matrimoni igualitari

D’altra banda, parant atenció a la següent taula, podem apreciar que la tendència a celebrar matrimonis constituïts per persones del mateix gènere es consolida poc a poc, mentre que el nombre de matrimonis constituïts per dones i homes té una tendència lleu a la baixa. 

En 2005 es van casar, al País Valencià, 200 parelles constituïdes per persones del mateix gènere i 24.034 parelles formades per persones de gèneres diferents. En 2018, les parelles conformades per persones del mateix gènere que es van casar foren 589, és a dir, l’increment ha estat, quasi, del 300%, mentre que els matrimonis de persones de diferent gènere eixe any van ser 17.493, és a dir, el nombre ha disminuit en un 27%.

matrimoni igualitari

El camí recorregut fins ara…

Marcela i Elisa, dues dones gallegues, es van casar al 1901, per l’església i constitueixen el primer intent de matrimoni entre dues persones del mateix gènere del qual tenim constància. Aquest acte de rebel·lia i reivindicació es va produir més de 100 anys abans de l’aprovació del matrimoni igualitari. 

Més recentment en 1987, Josep Teixidó i Jesús Lozano intentaren inscriure’s com a matrimoni i finalment se’ls va denegar. Anys després, Juan Reina va reclamar el dret de successió relatiu a la seua parella, també home, segons el conveni de l’Ajuntament de Barcelona on aquest treballava i se li va denegar. 

Les parelles constituïdes per dues dones o per dos homes es trobaven completament discriminades perquè no tenien cap reconeixement legal, però aquesta discriminació afectava també a les parelles constituïdes per una dona i un home si aquestes no estaven casades. En aquest context de què és una família i quins poden ser els seus membres més enllà del matrimoni, i per a pal·liar aquesta discriminació naixen al 1994 els registres de parelles de fet, però les persones LGTB+ tampoc tenien accés a aquest recurs. 

El 1995, un grup d’activistes de COGAM es presentà al registre civil de l’Ajuntament de Madrid i van demanar la documentació per a casar-se, així es va iniciar la protesta al crit de “¡Queremos casarnos!” i “¡Ley de parejas ya!” en la que demanaven l’aprovació d’una llei que reconeguera a les parelles independentment de la orientació sexual de les persones que les formaren.

A les Corts Generals es van debatre diferents propostes de lleis d’Unions Civils que mai s’aprovaren i l’equiparació entre parelles constituïdes per persones del mateix gènere amb les constituïdes per persones de gènere diferent no es va produir fins a la llei catalana de 1998.

Per tal d’aconseguir l’equiparació de drets es van començar a desenvolupar alguns moviments estratègics per a aconseguir una major visibilitat i poder de reivindicació:

  • Les organitzacions de les manifestacions de l’Orgull van prendre la decisió d’incloure en les seues reivindicacions a altres sectors socials, fent que aquestes manifestacions foren, cada volta més multitudinàries. 
  • Es van desenvolupar les campanyes de “Vota rosa” demanant que el col·lectiu no votara als partits que el discriminava.
  • Es va produir l’entrada d’activistes LGTB+ en política alhora que es consolidaven els contactes des de les entitats amb persones que ja estaven en política i podien donar suport a les demandes del moviment. 

Després del canvi de govern de 2004, s’inicia la tramitació parlamentària de la llei del matrimoni igualitari i els grups de dreta canvien la seua postura d’enfrontament i aposten per una llei de parelles de fet que tant havien condemnat i s’oposen frontalment a dos conceptes: a la paraula matrimoni i a l’adopció en igualtat de condicions.

Anomenar de forma diferent a allò que és en el fons el mateix, era fomentar un tracte injust, desigual i discriminatori. En 2005, la llei va prosperar sense aquestes modificacions i va equiparar, per primera volta en la història, els drets de les parelles constituïdes per dones lesbianes, homes gais i persones bisexuals, als drets de les parelles constituïdes per persones heterosexuals. 

El PP prompte va presentar un recurs al Tribunal Constitucional en contra de la llei del matrimoni igualitari, assumpte que va estar aturat al TC fins a 7 anys. El tribunal es va pronunciar a favor de la llei el 15 de novembre de 2012. 

matrimoni igualitari

Les nostres companyes Alba i Sandra han parlat d’esta llei a les notícies d’À Punt, que pots veure fent clic ací.

El que queda per lluitar

Tot i que el matrimoni igualitari ha suposat un punt d’inflexió en la història del moviment per la igualtat de les persones LGTB+, encara queden grans reptes per assolir:

  • La visibilització de les dones lesbianes, trans i bisexuals.
  • La defensa del dret a la lliure autodeterminació de gènere per a les persones trans. 
  • L’atenció a les persones migrades LGTB+ sol·licitants d’asil.
  • L’aprovació urgent i immediata d’una llei estatal LGTBI que garantisca els drets de les persones LGTB+ independentment del territori en el que es troben. 
  • La lluita contra la LGTBIfòbia laboral, institucional i social a través de polítiques actives en la defensa i promoció de la diversitat sexual, de gènere i familiar. 
  • La lluita contra la serofòbia i l’estigma social de les persones amb VIH-sida.
  • Unes escoles segures lliures d’LGTBIfòbia.

…perquè els drets es conquisten, es gaudeixen i es defensen.

Share This